AMORIS LAETITIA. Capítols IV i V

Capítols introduïts per Mati Domingo i Rafa Navarro

CAPÍTOL 4

L'AMOR EN EL MATRIMONI

Aquest capítol ens introdueix en l’amor de la parella cristiana i parteix de l’himne de la caritat de Sant Pau que tots i totes coneguem.

La vida de tot cristià/na ha de manifestar aquestes qualitats i també, les parelles que volen viure un projecte de vida cristiana. Només les enumerarem, sense desenvolupar-les, i són: la paciència, el servei, no ser envejós, no vanagloriar-se, l’amabilitat, el despreniment, sense violència interior, el perdó, alegrar-se amb els altres, ho disculpa tot, espera sense límits, ho suporta tot.

Aquestes qualitats que Sant Pau ens descriu en l’Himne de l’Amor faran que, les parelles cristianes, on el Concili Vaticà II les va descriure com a “comunitats de vida i amor”, seran fecundes en eixe amor que parteix de Déu i es professen mútuament.

Capítol 5

LA FECUNDITAT DE L'AMOR

La primera pàgina d’aquest capítol presenta el que es considera el principal fruit d’aquest amor: els fills.

És evident que la vinguda d’un nou fill és una alegria i un regal que cal cuidar i educar. Però, l’amor de la parella cristiana, no únicament és fecund amb el naixement d’un nou fill. Creguem també que, una parella cristiana que viu en l’amor de Déu és fecunda en la comunicació entre els seus membres, en el creixement i maduració com a persones, en el plaer, educat en els primers anys de la vida des de la sensualitat i l’entrega. El plaer, tan maltractat en l’espiritualitat tradicional ens du a lloar Déu i donar-li gràcies.

L’amor de la parella cristiana s’intensifica i creix davant els desafiaments i problemes que aniran presentant-se dia a dia, procurant tindre cura l’un de l’altre des de l’estima en l’amor de Déu. Aquest camí se sustentarà amb el diàleg, un diàleg sincer que facilitarà la comunicació i la recerca d’acords, i s’alimentarà de la lectura, l’oració i l’apertura a la vida.

En el punt 167 del capítol 5, s’afirma que “les famílies nombroses són una alegria per a l’Església….” I per què? Pensem que més bé ens agradaria que diguera: “les comunitats de vida i amor són una alegria per a l’Església…” perquè aquestes, si viuen recreant-se en l’estima, faran fecund el seu amor i donaran fruits a l’Església. Tenir més o menys fills no té per què ser un signe de la vocació cristiana, de vegades pot ser una irresponsabilitat.

En el punt 172-173 es distingeix el rol del pare contrastat amb el de la mare. En la societat actual i davant l’accés de la dona al món del treball, gràcies a Déu, aquest plantejament marcat per la diferència dels dos rols ja no té sentit i es mostra cada vegada més en la quotidianitat de la vida, doncs ha facilitat que tots dos hagen d’assumir les responsabilitats plenes que la vida els depara. Per tant, i encara que és la mare qui dóna vida al fill/a, la cura i l’educació correspon tant al pare com a la mare.

Hui també estem vivint una inestabilitat provocada pels poders econòmics que mai no tenen prou amb les fortunes que posseeixen i aquest greu problema afecta al món del treball i per suposat a les parelles que viuen amb una inestabilitat provocada per les crisis amb uns sous deplorables i amb contractes temporals i parcials. Aquesta situació els dificulta poder planificar el futur i per responsabilitat es veuen obligats a posposar la paterno-maternitat.

Per tant, i concloent, des del nostre punt de vista en aquesta Encíclica percibim reminiscències i conceptes propis d’una època passada que desitgem no torne, i ens alegraria que l’Església que en tants llocs del món es fa present sent llavor de progrés en l’educació de les dones, hui també donara passos endavant i alçara la veu al seu favor. I que assistida per l’Esperit Sant celebrara la igualtat vertadera entre homes i dones tant a fora com a dins d’ella.