AMORIS LAETITIA. Capítols VI i VII

                                                                        Capítols introduïts per Juan Álvaro Sabater

CAPÍTOL 6.

Un capítol difícil pel que representa parlar des del punt de vista d’un pastor, quan sóc una ovella, de vegades esgarriada. Sí el trobe més assequible quan aborda el tema matrimonial.

ALGUNES PERSPECTIVES PASTORALS
199 El diàleg de camí sinodal portà a plantejar nous camins:

ANUNCIAR L’EVANGELI A LAS FAMÍLIES DE HUI
200 En les famílies cristianes els cònjuges amb el seu testimoni són els principals subjectes de la pastoral. L’Església a través del seus pastors deu motivar per una aposta en amor fort, sòlid i durador capaç de fer front a allò que es creue per davant.
201 Açò exigeix de l’Església una conversió missionera, no solament teòrica, de normatives; sinó de proposar valors que fan falta hui, i denunciar els condicionaments culturals, socials, polítics i econòmics concedits a la lògica del mercat que impedeixen una autèntica vida familiar.
202 La principal contribució a la pastoral familiar l’ofereix la parròquia en les seus dinàmiques i activitats; ara bé es nota una manca de preparació dels sacerdots, religiosos, catequistes.., i tal volta puga ser útil l’experiència de la llarga tradició oriental dels sacerdots casats.
203 Els seminaristes deuran accedir a una formació interdisciplinar més ampla.
204 S’insisteix en la necessitat d’eixa formació amb el recolzament d’agents laics: metges de família, psicopedagogs, assistents socials, advocats… per a rebre les aportacions de la psicologia, la sociologia, la sexologia, el counseling. De manera que es puga complementar el valor fonamental de la direcció espiritual.

GUIAR ELS NUVIS EN EL CAMÍ DE PREPARACIÓ AL MATRIMONI
205 Descobrir als joves el valor i riquesa del matrimoni, atorgant a la sexualitat el seu millor sentit, i a més, promovent el bé dels fills i el millor context per a la seua maduració.
206 Un compromís major de la comunitat cristiana en la preparació dels promesos. Recordant el valor de les virtuts i el testimoni de les famílies i la necessitat d’un programa específic per a la preparació al matrimoni.
207 Acompanyar en el camí de l’amor els nuvis és un bé per a les comunitats cristianes, a més que un preciós recurs perquè contribuisquen a renovar el teixit eclesial. Dintre d’eixa formació/preparació interessa més que abundants temàtiques catequístiques aquella que propicie de manera atractiva i cordial el seu compromís de per vida amb gran ànim i llibertat.
208 Convé trobar recursos per oferir una preparació remota que faça madurar l’amor: xarrades opcionals, reunions de grups de nuvis, (un acompanyament proper i testimonial).
209 En la preparació albirar previsibles incompatibilitats o riscos. No quedar-se en l’enlluernament inicial. Parlar del que cadascú espera de l’altre.
210 En cas de reconèixer els punts dèbils acceptar amb una sòlida voluntat la decisió ferma de preparar-se, i la conveniència d’aprendre qui és un i l’altre.
211 Veure el matrimoni com una vocació, com un camí a fer els dos. I superar els moments durs amb ajudes disponibles en cas de dificultats, sense oblidar la proposta de la Reconciliació Sacramental.

PREPARACIÓ DE LA CELEBRACIÓ
212 Evitar malbaratar totes les energies en la preparació de la boda, sense dedicar-se interiorment al gran pas que com a parella van a fer. Alguns matrimonis no arriben a consumar la unió matrimonial per les despeses de les noces, en compte de ser diferents i evitar entrar a la roda del consumisme, essent més austers i senzills.
213 Importància d’il·luminar els nuvis per a comprendre la celebració: les paraules i cada gest d’un compromís tan important.
214 De vegades els nuvis no perceben el pes teològic i espiritual del compromís = consentiment en el que llibertat i fidelitat se sostenen, no s’oposen. L’honor de la paraula donada, la fidelitat a la promesa no es compra ni es ven. No s’imposa a la força; però tampoc es custodia sense sacrifici.
215 De vegades preocupats pel dia de la boda s’obliden que és un compromís permanent, no momentani. Hi ha que advertir es tracta d’un sagrament on la procreació, els gestos d’amor… viscuts en el matrimoni són una litúrgia.
216 Importància de: meditar les lectures, del signe d’intercanvi d’anells, d’altres signes rituals, sense deixar de resar junts pregant a Déu per a ser fidels i generosos l’un a l’altre.

ACOMPANYAR ELS PRIMERS ANYS DE VIDA MATRIMONIAL
217 Reconèixer que el matrimoni és una qüestió d’amor (ho trien dues persones que es volen i lliurement volen unir-se), no simplement d’una atracció física, ni d’una afectivitat difusa. Moltes vegades el temps de nuvis/novençans no és suficient i s’ha de completar eixe procés sent acompanyats per altres matrimonis amb més experiència.
218 Considerar el matrimoni com un projecte inacabat i que sempre s’ha d’anar perfeccionant per a créixer en el procés/itinerari.
219 Igual que l’aigua estancada es fa malbé, en moviment és més sana = el matrimoni ha d’anar avançant amb esperança i consolidant-se dia a dia.
220 En eixe itinerari/camí hi han diverses etapes: veure les necessitats de l’altre, negociar decisions, compartir…
221 Eixe camí és també una artesania: ajudar l’altre a modelar-se en la seua identitat, a madurar junts..., és a dir, treballant en un mateix procés. Si no, una de les causes de les majors ruptures són les expectatives massa altes del matrimoni (sense preparar-ho) i no descobrir el desafiaments i limitacions.
222 Eixe acompanyament deu encoratjar els esposos a ser generosos en la comunicació de la vida: amb una planificació adequada, amb una elecció paternal responsable i en consciència…

ALGUNS RECURSOS
223 La presència en la parròquia de matrimonis experts i disponibles per encoratjar i ajudar dins de les associacions i moviments eclesials i de les pràctiques litúrgiques.
224 Aquest camí d’ajuda necessita temps de qualitat, disponible i gratuït, per escoltar-se, aprendre… sense el ritme frenètic dels compromisos laborals.
225 Els matrimonis experts aporten recursos pràctics: programar moments junts, celebracions de coses importants, espais d’espiritualitat compartida… Doncs pot ocórrer que si s’apaga la novetat dels nous casats es pose en perill la relació i s’obte per buscar refugis en la tecnologia, inventar-se compromisos, buscar noves abraçades etc.
226 També és fonamental crear rutines pròpies per donar estabilitat i seguretat: besets de bon matí, eixides junts, compartir tasques domèstiques, alegries i festejos de coses boniques, esperar-se quan arriba de…, donar-se el bona nit etc.
227 Els pastors encoratgen a la confessió, a la direcció espiritual, assistència a recessos. A orar tota la família junta i a ensenyar a orar en solitud, demanat i pregant per deixar-se modelar.
228 Trobar alguns valors comuns que es puguen compartir en cas de què un no siga practicant o creient. El propòsit és santificar-se els dos encara que siga per la força de l’amor i l’estima que es tenen, gràcia indubtable del do de Déu.
229 Les parròquies, escoles i altres institucions deuem cuidar i reavivar xarrades especifiques sobre problemàtiques familiars: addiccions, violència paterno-filial, violència domèstica, infidelitat, escoles de pares… La finalitat és donar recursos i viure l’apertura de la família en la fe i prevenir les vivències negatives de cada dia.
230 Aprofitar una celebració: baptisme, confirmació, comunió per recuperar els matrimonis que després de casats desapareixen. És un moment interessant per buscar una pastoral missionera, propera, de poquets cursets; però essencials per a ells. No cicles als que acaben no anant només que grups elits.

IL·LUMINAR LES CRISIS, ANGOIXES I DIFICULTATS
231 Com el bon vi hi ha que esperar i desitjar la plenitud del matrimoni, i si ha florit en uns fills i nets millor que millor.

EL DESAFIAMENT DE LES CRISIS
232 Cada crisis és un aprenentatge que incrementa la intensitat de la vida compartida i troba un nou sentit a la vida matrimonial. No hi ha que resignar-se. La crisi amaga una bona noticia, que hi ha que saber escoltar, afinant l’oïda del cor.
233 Negar la crisi solament nega les problemàtiques i retarda la solució, cremant massa energies. En una crisi no assumida el principal problema és la comunicació: “Al principi era l’estimat/da… i després un estrany/a”.
234 Per afrontar-les hi ha que estar presents, no amagar-se o aïllar-se. És un art difícil aquell d’escoltar les causes més ocultes en els nostres cors i de segur difícil; però hi ha que apostar pel matrimoni i buscar acompanyament proper, realista… que puga salvar-lo.
235 Hi ha moltes crisis o reptes que cal afrontar: acoblar-se en els diferents estils d’educació rebuda, l’arribada d’un fill, la seua criança, l’adolescència, el niu buit, la vellesa dels pares etc. AFIG JO: Són situacions difícils però, en contrapartida, estar sols amb parelles inestables etc. encara aporta més dificultat, la vida presenta reptes que hi ha que anar superant constantment.
236 A eixes, és sumen les crisis personal, econòmiques, laborals, afectives, socials, espirituals… Carai! La solució és el perdó i la humilitat. La reconciliació i saber-se perdonat i perdonar és una experiència fonamental en la vida familiar. La gràcia del Senyor i la col·laboració d’amics, familiars, ajuda externa o professional... és una benedicció.
237 Hi ha autèntiques situacions de fragilitat humana: gelosies, orgulls, insatisfaccions… que donen una càrrega emotiva molt intensa.
238 En eixes circumstàncies alguns tenen la maduresa de triar altra volta el mateix company/a, dir sí a transfigurar, renovar i enfortir eixa unió.

VELLES FERIDES
239 És comprensible que en algunes parelles hagen moltes crisis per falta de maduresa d’un dels dos. El fet de no haver superat alguna de les seues etapes com a persona: adolescència, etc.
240 Molts acaben la seua infantesa sense haver experimentat una estima incondicional, de confiar i entregar-se. Abans de prendre decisions importants la parella ha de veure si en el camí de curació, dins de la seua història, existeix la capacitat de perdonar i perdonar-se.

ACOMPANYAR DESPRÉS DE RUPTURES I DIVORCIS
241 En alguns casos la ruptura és inevitable: per dignitat pròpia i pel bé dels fills que s’exigeix posar fi a les pretensions i abús de l’altre.
242 Els Pares Sinodals indiquen “un discerniment particular i indispensable” per acompanyar pastoralment els separats, abandonats etc. Una pastoral de mediació per acompanyar eixos abandonats, més en casos de pobresa on el fracàs familiar és encara més traumàtic i dolorós.
243 Necessitat de fer sentir a les persones divorciades i que viuen en una nova unió, que no estan excomunicats o apartats de l’Església. Necessitat també de discernir i acompanyar amb respecte per evitar actituds de discriminació. Fer-se atents a ells és també un acte de caritat.
244 També fer més accessible, àgil i gratuït el reconeixement de “nul·litat matrimonial”. La lentitud dels processos de vegades cansa la gent i acaba optant per altres fórmules.
245 S’insisteix en les conseqüències de la separació o divorci per als fills. Mai, mai, mai utilitzar el fill en l’enemistat o discòrdia. Parlar sempre bé o no parlar. Evitar danyar la imatge del pare/mare per rancúnia, doncs afecta/arà la vida interior dels fills provocants ferides difícils de sanar. 
246 En la sensibilitat del matrimoni deu veure’s la dels fills. De vegades no valorem, els seus silencis, el seu patiment. En eixos casos podem veure personetes incapaces de compromisos futurs i definitius.

ALGUNES SITUACIONS COMPLEXES
247 Els matrimonis mixtes (catòlic i altres batejats) requereixen una situació específica per compartir l’Eucaristia de manera excepcional segons les normes establertes.
248 Els matrimonis amb disparitat de culte comporten dificultats a l’hora de la llibertat religiosa i l’educació dels fills.
249 Un altra situació és l’accés al sagrament de bateig en aquells que s’uniren matrimonialment i un d’ells no coneixia la fe cristiana.
250 L’Església considera fills d’ella a tots/es sense excepció –siga quina siga la seua tendència sexual-. No pot haver cap discriminació; sinó acceptació, acollida i respecte.
251 L’Església té clara la dignitat i la missió de la família i no vol fer cap analogia entre matrimonis i les unions entre persones del mateix sexe.
Si veu les pressions d’organismes internacionals condicionant ajudes financeres a canvi  d’introduir lleis que recolzen el matrimoni homosexual.
252 Les famílies monoparentals a causa de les particulars circumstàncies es veuen de vegades amb serioses dificultats. I deuen tindre recolzament i consol de la comunitat cristiana.

QUAN LA MORT CLAVA L’AGULLÓ
253 Quan esdevé la mort d’un familiar devem més que mai acompanyar i oferir-nos.
254 La comunitat cristiana deu sostenir moralment i fer-los partíceps –afig jo-, més encara, si no hi han familiars propers on ells/es es poden recolzar.
255 El dol té etapes que superar i en ocasions preguntes que aturmenten. Malgrat això hi ha una missió que complir i no és bo prolongar més el sofriment. Hi ha que complir eixa missió com un homenatge a ell/a.
256 Ens consola tindre fe i impedir que la mort ens enverine. Saber que l’esperança ens assegura que estem en les bones mans de Déu.
257 Una comunicació eficaç és orar pels nostres difunts i que intercedisquen per nosaltres. Alguns sants abans de morir consolaven els vius prometent-los que estarien ben a prop d’ells.
258 Si acceptem la mort podem preparar-nos per a ella = creixent en l’amor. Mentre més creixem en l’amor més podem aportar al banquet celestial.

CAPÍTOL 7

ENFORTIR L’EDUCACIÓ DELS FILLS

Caldria preguntar davant aquesta gran notícia: QUÈ educa qui no està educat? sense referents del que s’ha de transmetre i no saber triar entre el bé i el mal, o igual entre el bo i el millor. Ni es deixa conduir per una convicció certa del bé o del que val! O PER A QUÈ? Sí, òbviament, per a estar en una societat! Ser un més i no fer el ridícul, passar desapercebut! I si... aquesta societat fora ridícula i se n’haguera eixit ella d’un bon camí que portaven els avantpassats de valors essencials que s’havien transmés i que l’havien fet prosperar en tot i a tots? O més encara, ON educa? en la presència assossegada o en l’absència per la presa, evasió, ocupació… QUI educa per tant? Si ja no se sap estar present i aclarint! Serà probablement altre/s qui eduquen el fill/a: una loteria si són les mass mèdia, els amics, la temptació, la decadència… I ja finalment sense més preguntes, COM s’educa el nostre fill/a? En la certesa d’allò que val sempre en una societat per millorar-la, o d’allò caduc, imposat per la moda convenient, de ments sense escrúpols? Quina moda educativa triarem?

259 Els pares incideixen en els fills per a bé o per a mal. Per tant lògic és que intenten educar de la manera més raonable, conscient i responsable possible.

ON ESTAN ELS FILLS?

260 La família/pares és el sosté, guia del fill/a, per tant deu fer-se les preguntes:

a.- Qui li dona diversió i entreteniment?

b.- Qui l’educa a través de la pantalla?

c.- Qui EL/LA ompli en el temps lliure. Fa falta una vigilància. Mai és bo l’abandonament a l’atzar.

261 No deu haver obsessió; ni pretendre controlar els seus moviments sinó fer-los autònoms per a que sàpiguen defendre’s en la vida, i açò sí, interessar-se per les seues conviccions, interessos, desitjos i projectes de vida.

262 La maduresa, el bon juí, la sensatesa, la prudència, es va adquirint interiorment i en llibertat.

FORMACIÓ ÈTICA

263 El desenvolupament afectiu i ètic consistiria bàsicament en creure i confiar en els pares, sinó crea ferides i dolor durant la maduració dels fills.

264 La tasca bàsica i fonamental dels pares consisteix en una educació de la voluntat i un desenvolupament d’hàbits bons i d’inclinacions cap al bé.

265 Per obrar el bé no és prou saber què és deu fer i què és adequat (de vegades som incoherents, sabem però no fem). Una forma ètica, eficaç, implica demostrar-ho fins a quin punt interessa obrar bé. HUI és ineficaç demanar allò que exigeix esforç i renúncies; sense mostrar clarament el bé que es pot abastar obrant així. Molt convenients són les faules, paràboles, contalles etc. que es narren per a menuts o majors aplicables a la vida real, i a esdeveniments de cada dia.

266 És necessari desenvolupar hàbits saludables i sociables (per favor, gràcies, adéu …). Enfortir-ho i repetir-ho contribueix a una adequada conducta moral.

267 La llibertat és allò grandiós. A través de reflexions, diàlegs, exemples de models… es motiva a una Educació Moral. La persona virtuosa – amb una convicció interna i estable en l’obrar- construeix la llibertat i la fa forta. Educant-la evita caure en l’esclavitud d’impulsos i compulsions que la degraden. Actua sempre en consciència.

VALOR DE LA SANCIÓ COM ESTÍMUL

268 Advertir que les males accions tenen conseqüències. És precís ser ferm. I obligar a que demane perdó i repare el dany causat. El fill ho agraeix al passar els anys.

269 La correcció amorosa sempre és un estímul quan descobreixen que confiem en les seues possibilitats. Forma part de l’esforç i evidentment som fràgils i imperfectes. Tenint açò en compte com adults, devem tindre un criteri equànime i proporcional a la gravetat de les accions, de manera que les correccions no exasperen els nostres fills.

270 La disciplina deu convertir-se no en una mutilació del desig sinó en un control de la seua inquietud, MILLOR DIT, un autocontrol. Que entenga ben bé i siga conscient dels seus drets, però també de les seues obligacions o deures.

PACIENT REALISME

271 L’Educació Moral necessita com tot de xicotetes passes o sacrificis/renúncies que puguen ser enteses, acceptades i valorades.

272 La formació ètica quan desperta menyspreu sol ser per experiències anteriors de desil·lusió o mala imatge dels adults (pares, mares, educadors…) És necessari ajudar-los a realitzar un camí de sanació del seu món interior ferit.

273 Com esmentava abans, els valors deuen avançar-se en funció de l’edat. La psicologia i les ciències de l’educació aporten la gradació adequada per a madurar, de manera que es produisquen canvis i evolucions. També la llibertat requereix d’estímuls per a madurar, doncs la llibertat no creix o s’encarrila espontàniament a fer el bé. No sempre triem convenientment entre l’ACTE LLIURE I ACTE VOLUNTARI. Algú pot triar alguna cosa errònia amb gran força de voluntat i no ser lliure, per estar baix el domini d’una passió: alcohol, droga o altra dependència. Qui està depenent, no és lliure, en canvi sí vol (voluntat) triar allò que li fa mal. Necessita per tant l’ajuda d’un camí educatiu = un camí que el sane.

LA VIDA FAMILIAR COM A CONTEXT EDUCATIU

274 La família és la primera escola dels valors humans. Moltes persones actuen d’una manera determinada perquè s’incorporen en ells/es des de la infància determinats comportaments: “A mi m’ensenyaren, m’inculcaren…” Hui moltes pel·lícules del cine, programes de TV o altres mitjans debiliten els valors familiars. REFLEXIONE ACÍ: L’escola educa en valors cívics, però no en l’essència del cristianisme = estimar Déu, i al proïsme com a u mateix. Evidentment el paper de l’Església (manifestat en les accions dels cristians) cada dia deuria consistir en fer el bé, molt de bé, per a servir d’exemple.

275 Hi ha que educar des de sempre en l’art de “l’espera”. Crear eixa capacitat és un antídot contra l’ansietat i la presa. Igual que en l’art de dir ”NO”. No sucumbir dient un “SI” a un fill/a que ho vol i ho desitja de seguida.

276 És la família el primer lloc de socialització i on s’aprén a situar-se al costat de l’altre: compartir, escoltar, suportar, respectar i ajudar... El veïnatge es deu apreciar, considerar… : són signes de la nostra atenció. No criticar-lo, denigrar-lo, o utilitzar-lo per a la nostra vanitat (jo tinc...) REFLEXIÓ: Hui en dia deuria ser adequat propiciar les associacions de veïns, i més quan molta PART de la política actual es preocupa excessivament del seus partidaris, d’imposar les seues idees, d’acontentar…, i DE VEGADES, menys de convèncer amb sentit comú i amb l’interés de la gent en general.

277 En la llar deuen plantejar-se hàbits de consum que tinguen cura de la casa comuna: ser ecològics. A eixos principis d’eficàcia també uns altres d’austeritat, de no malgastar. Són hàbits bons que eduquen en les dificultats familiars (malalties, debilitat econòmica etc.)

278 Les trobades –contactes- tecnològiques per telèfon, mòbils… (avisos, recordatoris, xarrades, etc.) poden ser un vincle d’unió i d’estar pendents o preocupats. Però no substitueixen el diàleg més “a fons”. En les menjades no podem estar absents, per les pròpies comunicacions particulars. Devem saber estar presents majors i menuts en una comunicació rica i fluida. 

279 Els pares no deuen, per vanitat o per control, ser omnipotents per als fills. Aquests deuen confiar en ells, i en altres: mestres, catequistes, educadors de grups catòlics, scouts etc. De manera que tots ajuden a madurar en la fe, i també d’afirmar la llibertat de l’Església en ensenyar-la.

280 El Concili Vaticà II plantejà la necessitat d’una “positiva i prudent educació sexual”. No pot banalitzar-se i empobrir-se. L’impuls sexual deu ser cultivat en un autodomini, autoconeixement i disciplina interna que millore o ajude a traure les capacitats de goig i d’encontre.

281 L’educació sexual brinda informació, no oblidant que els xiquets i joves no han madurat encara. No els fa bé saturar-los de pornografia descontrolada, que pot mutilar (insensibilitzar i desfigurar), la seua capacitat d’estima per a eixa trobada amorosa.

282 Una educació sexual amb un SA PUDOR no és mala/ és bona. Guardar la interioritat que evita ser un pur objecte. No podem reduir l’afecte i la sexualitat a obssessions morboses del pur acte sexual, concentrades tan sols en els genitals que desfiguren la nostra capacitat d’estimar i que de vegades aboquen en diferents formes de violències sexuals que causen dany a altres.

283 L’educació sexual per curar-se demana un “sexe segur” Pot ENTENDRE’S negativament (-):

1.- Una actitud de prevenció cap a la procreació.

2.- Un joc irresponsable dels adolescents en els seus desitjos i llibertats.

3.- Encoratja a buscar o utilitzat a altres com a objectes.

EN COMPTE DE (+):

1.- Mostrar diverses formes d’amor i tendresa.

2.- Preparar el DO i compromís públic.

3.- La unió sexual del matrimoni serà enriquida pel camí previ.

284 Hi ha que aclarir i no confondre als joves de què una mera atracció momentània puga ser la il·lusió d’un amor; d’una UNIÓ definitiva i sincera. El llenguatge del cos, ment, sensibilitat..., requereix d’un aprenentatge per entregar-se de veritat.

285 L’educació sexual inclou RESPECTE I VALORACIÓ del propi cos i dels altres.

286 En la configuració del propi ser hi ha molts factors biològics o genètics, culturals o formatius, d’experiències pròpies o d’amistats… que requereixen un esforç d’adaptació: INDIFERENTMENT l’ésser humà femení o masculí, és tan digne de respecte, d’assumir les mateixes tasques, oficis, salaris, aficions…, QUE NO VOREU així denota una mentalitat rígida, plena de prejudicis i perjudicial a la llibertat humana.

TRANSMETRE LA FE

287 Les excuses dels horaris de treball, del complex món actual… No deuen servir per a no transmetre la fe heretada dels avantpassats. Eixa transmissió suposa confiança en el Creador: buscar-lo, necessitar-lo. Tal volta qui no el busca a Ell acabe trobant altres deus sense adonar-se.

288 Els pares que volen acompanyar en la FE als fills estan atents als seus canvis (etapes i diferències entre ells). Necessiten de símbols, gests, narracions …, i un donar exemple d’oració. Acudir a expressions de pietat popular poden ser molt evangelitzadores.

289 Transmetre la FE als seus fills anima a què la família siga evangelitzadora i ho contagie a fora. Estenent missioners domèstics pel món, amb conviccions i creences fortes i sòlides que ompliran els cors de molta gent necessitada.

290 La família passa a ser agent de pastoral amb el seu testimoni: solidaritat, respecte a la creació, compromís amb estructures socials injustes… Eixa convicció de què Déu ens estima i viure experiències que ho fan palès, seria garantir que cada família és una església domèstica.