CAPÍTOL 4. Un corazón abierto al mundo entero
FRATELLI TUTTI
El capítol 4 desenvolupa detalladament les conseqüències d’encarnar en el món el principi teològic i antropològic de la fraternitat el qual defineix tota civilització.
L’afirmació: tots els éssers humans som germans, no pot ser només una abstracció sinó que ha de concretar-se. Això implica somoure la nostra comoditat, desinstal·lar-nos per obrir-nos a noves perspectives que han de transformar la nostra forma de viure. Hi trobem quatre reptes que cal que fem propis:
1) El repte de les migracions i el compliment del dret de tota persona a viure amb dignitat. Cal ACOLLIR, PROTEGIR, PROMOURE I INTEGRAR als nouvinguts des de la GRATUÏTAT. (129-141)
2) El repte de viure local i universalment en un just terme mitjà: des de l’estima al que és propi (CONTRAST) i l’obertura als pobles (SINTONIA). (142-149)
3) El repte de la necessitat mútua, de sentir-se part i no tot. La consciència de la parcialitat, lluny de ser una amenaça es torna la clau des de la qual somniar i elaborar un projecte comú. “L’HOME ÉS EL SER FRONTERER QUE NO TÉ CAP FRONTERA” (G. Simmel) (150)
4) El repte d’un procés educatiu que promoga la integració cultural, econòmica i política dels pobles pròxims com a primer exercici indispensable per aconseguir una sana integració universal. (151-153).
143. "La solución no es una apertura que renuncia al propio tesoro. Así como no hay diálogo con el otro sin identidad personal, del mismo modo no hay apertura entre pueblos sino desde el amor a la tierra, al pueblo, a los propios rasgos culturales. No me encuentro con el otro si no poseo un sustrato donde estoy firme y arraigado, porque desde allí puedo acoger el don del otro y ofrecerle algo verdadero. Sólo es posible acoger al diferente y percibir su aporte original si estoy afianzado en mi pueblo con su cultura".
ResponEliminaEls valencians hem patit i continuem patint un desmantellament de tot allò que com a poble ens identifica, ens dona entitat. La nostra llengua ha estat substituïda i tot el nostre patrimoni sociocultural manllevat, menyspreat i ridiculitzat. Molts dels nostres, erròniament, s'han deixat portar i, fins i tot, han alimentat aquest autoodi en contra dels nostres valors identitaris.
La nostra experiència no la podem repetir amb la resta de pobles del món. El nostre patiment com a poble ens ha de fer molt més sensibles amb les altres cultures i pàtries. Com diu el Papa és molt important ser algú, tindre aquesta experiència, per acollir els altres com a interlocutors nostres, amb igualtat.
Un cor obert al món sencer.
ResponEliminaM'ha fer pensar, llegint capítol 4, la quantitat d'adjectius que utilitza el Papa per a descriure els conceptes claus de l'apertura de cor cap al món sencer. I així mirem de no acostumar-nos massa de tant repetits que els podem tenir.
La llista no és completa. Se'n podrien extreure més. He posat l'adjectiu i entre parèntesi el nom o substantiu a què es refereix.
Necessària (acollida). Digne (allotjament). Plena (ciutadania). Completa (integració). Mútua (reciprocitat). Fecund (intercanvi). Fraterna (reciprocitat). Universal (família). Local (sabor).Educatiu (procés). Comunitaris (valors).Universal (horitzó).
Segur que se'n troben molt més. Crec que és una manera de fixar-se en el text.
Ni m'ha passat pel cap fer una anàlisi morfològica buscant adjectius. Efectivament, l'abundor és gran. Reforça els conceptes substantivats mitjançant la categoria adjectival per tal d'augmentar la seua significació en el grau màxim. Bona observació.
EliminaAl primer repte de les MIGRACIONS són analitzades de forma indissoluble les relacions humanes a dos nivells:
ResponEliminaNIVELL DE LES MICRORELACIONS: l'arribada de persones diferents és un do, una oportunitat d'enriquiment i de desenvolupament humà integral de tots. (133). Quan s'acull de cor a una persona diferent, se li permet seguir essent ella mateixa alhora que se li dóna la possibilitat d'un nou desenvolupament. Cal comunicar-se i dialogar per descobrir les riqueses de cadascú, valorar els punts comuns i veure les diferències com oportunitats de creixement. La clau és el diàleg pacient i confiat.(134)
No es tracta de fer les coses per utilitarisme sinó per GRATUÏTAT que és la capacitat de fer les coses perquè són bones per elles mateixes, sense esperar cap resultat exitós, sense rebre res a canvi (139). Qui no viu la gratuïtat fraterna, converteix la seua existència en un comerç ansiós que mesura contínuament el que dóna i rep a canvi.
En aquest primer repte, el papa Francesc reprodueix una qüestió molt clara a l'Evangeli i molt tematitzada per corrents filosòfics contemporanis. El paper de l'altre en la constitució de la nostra consciència; com el nostre jo és dialògic i ens són necessaris els altres, fins i tot per a ser persona. I com sols podem establir aquests vincles des de la gratuïtat que significa que la pròpia acció és tan important que val per si mateixa i no per les conseqüències que puc obtenir (diners, poder, fama...). Recordem el número 87 del capítol anterior.
NIVELL DE LES MACRORELACIONS: l’ajuda recíproca entre països beneficia a tots. Necessitem desenvolupar la consciència que ens diu que hui o ens salvem tots o no se salva ningú. La pobresa, la decadència, els sofriments en qualsevol part de la terra són una silenciosa conjuntura de problemes que finalment afecten a tot el planeta. (137). La veritable qualitat dels països rau en la capacitat que tenen per a pensar no sols com a nació sinó com a família humana. Sols una cultura social i política que incorpore l’acollida gratuïta pot tindre futur (141).
El repte de viure localment i universalment en un just terme mitjà: des de l'estima al que és propi (CONTRAST) i l'obertura als pobles (SINTONIA) (142-149).
ResponEliminaEntre la globalització i la localització hi ha tensió. Les dues visions unides impedeixen caure en algun dels dos extrems.
Allò global ens allibera dels localismes absoluts que menyspreen el que hi ha fora. Tenim els exemples dels fanatismes religiosos o polítics que esdevenen maquinàries de extorsió.
Allò universal no ha de ser l'imperi homogeni, uniform, estandarditzat d'una única forma cultural dominant. Recordem l'anomenat pensament únic que acompanya a la globalització econòmica que desarrela a les persones i les converteix en víctimes de la manipulació dels poders fàctics i, malauradament, en instruments dels seus interessos.
Com hem destacat en moltes intervencions, cal assumir amb cordialitat allò local perquè no hi ha obertura entre pobles si no es fa des de l'estima a la terra i els propis trets culturals. La fraternitat universal i l'amistat social dins de cada societat són inseparables (142-145).
El papa Francesc incorpora en aquest apartat les eines d'anàlisis social (LOCAL-UNIVERSAL) que han anat emergint a les ciències socials per ENTENDRE el fenomen de la globalització (deslocalització, naixement de les grans empreses transnacionals i capitalisme financer) i, el més important, poder DEFENDRE’S com a ciutadans, dintre d'aquesta xarxa econòmica tan poderosa i difícil de delimitar; alguns autors parlen de micropoder: es troba en totes parts i no ens adonem.
Si el papa Joan Pau II, a la Sollicitudo rei socialis (1987) va incorporar el terme "ESTRUCTURES DE PECAT" tan adequat per descriure el món dels anys 90, amb la incorporació de la visió local-global tenim l'instrument adequat per lluitar contra aquestes estructures de pecat:
Hem de construir xarxes o ESTRUCTURES DE FRATERNITAT, per crear alternatives de cooperació no destructives. Tota l'encíclica intenta fer justament açò. EN AQUEST MÓN NO PODEM SER INGENUS: SI NO COL·LABOREM AMB LA CREACIÓ D'ESTRUCTURES FRATERNES, ESTEM FACILITANT, PER OMISSIÓ, QUE ES PERPETUEN LES ESTRUCTURES DE PECAT.
Consegüentment, aquesta doble estratègia d'intervenció social possibilita un tercer repte: elaborar projectes comuns basats en la necessitat mútua, de sentir-se part i no tot. La consciència de la parcialitat, lluny de ser una amenaça, es torna la clau des de la qual somniar i elaborar un projecte comú obert a la resta de cultures, acollidor perquè UNA CULTURA SENSE VALORS UNIVERSALS NO ÉS UNA VERTADERA CULTURA. (146)
"Sin la relación y el contraste con quien es diferente, es difícil percibirse clara y completamente a sí mismo y a la propia tierra, ya que las demás culturas no son enemigos de los que hay que preservarse, sino que son reflejos distintos de la riqueza inagotable de la vida humana".
ResponEliminaDes del punt de vista de la psicologia evolutiva humana, és crucial el concepte de socialització com a element indispensable en el creixement de la identitat personal dels xiquets i xiquetes. És un dels valors més preuats del procés educatiu.
Durant el confinament, recordareu que una de les coses que els educadors trobàvem a faltar en les nostres classes virtuals era, sens dubte, la presencialitat com a element de socialització.
Sense relació no hi ha aprenentatge vicari (d'allò que està a la vista) ni contrast que pose el focus en com ens relacionem, com ho fan els altres, i quines coses hem d'abandonar en favor de l'estabilitat emocional de totes i tots.
Pel que fa a les comunitats cristianes, a més de tots els avantatges que ens proposa la psicologia i l'antropologia, alguns dels quals exposats anteriorment, tenim el repte de fer present Crist amb el nostre testimoni comunitari. Utilitzant la imatge paulina, hem de construir el seu cos en aquest món per a fer-lo visible, sobretot als qui més necessiten d'ell.
Rellegint els textos d'aquest capítol, concretament el que he comentat anteriorment: "Sense la relació i el contrast amb qui és diferent..., ja que les altres cultures no són uns enemics dels quals calga preservar-se, sinó que són reflexos distints de la riquesa inesgotable de la vida humana", m'he fet la pregunta: I què fem els cristians en les nostres comunitats, parròquies, diòcesis? Com exercim el nostre servei, carisma, ministeri? Ens dotem d'espais de comunicació, de corresponsabilitat, d'opinió, per tal d'exercir amb autoritat el nostre servei de "govern", o pel contrari actuem autoritàriament, sense l'escolta i el consens? O ens envoltem de persones de la nostra "corda" o persones sense cap criteri? Tenim por al contrast? Considerem enemics els qui no comparteixen el nostre criteri? No serà que posem murs per a defensar-nos en compte d'arriscar-nos a cedir davant la veritat? No serà que estem tancats i ofuscats? Si tenim com a referent la pròpia experiència de fe en el mateix Senyor, on és el problema?
ResponEliminaEl darrer repte del capítol ens plántela la necessitat d’un procés educatiu que promoga la integració cultural, econòmica i política dels pobles pròxims com a primer exercici indispensable per aconseguir una sana integració universal. (151-153). Ningun poble o cultura pot obtenir tot d’ell mateix. Els altres són constituents necessaris per a la construcció d’una vida plena. La consciència de la parcialitat, lluny d’ésser una amenaça es torna la clau des de la que somniar i elaborar un projecte comú.
ResponEliminaDel missatge del Sant Pare Francesc per al llançament del pacte educatiu (12-9-2019)
"Hoy más que nunca, es necesario unir los esfuerzos por una alianza educativa amplia para formar personas maduras, capaces de superar fragmentaciones y contraposiciones y reconstruir el tejido de las relaciones por una humanidad más fraterna.
El mundo contemporáneo está en continua transformación y se encuentra atravesado por múltiples crisis. Vivimos un cambio de época: una metamorfosis no sólo cultural sino también antropológica que genera nuevos lenguajes y descarta, sin discernimiento, los paradigmas que la historia nos ha dado. [...]
Cada cambio necesita un camino educativo que involucre a todos. Para ello se requiere construir una “aldea de la educación” donde se comparta en la diversidad el compromiso por generar una red de relaciones humanas y abiertas. Un proverbio africano dice que “para educar a un niño se necesita una aldea entera”. Por lo tanto, debemos construir esta aldea como condición para educar. El terreno debe estar saneado de la discriminación con la introducción de la fraternidad, como sostuve en el Documento que firmé con el Gran Imán de Al-Azhar, en Abu Dabi, el pasado 4 de febrero.
En una aldea así es más fácil encontrar la convergencia global para una educación que sea portadora de una alianza entre todos los componentes de la persona: entre el estudio y la vida; entre las generaciones; entre los docentes, los estudiantes, las familias y la sociedad civil con sus expresiones intelectuales, científicas, artísticas, deportivas, políticas, económicas y solidarias. Una alianza entre los habitantes de la Tierra y la “casa común”, a la que debemos cuidado y respeto. Una alianza que suscite paz, justicia y acogida entre todos los pueblos de la familia humana, como también de diálogo entre las religiones".
Reflexionant sobre el capítol 4 he trobat una notícia d’actualitat sobre les vacunes que convida a pensar que no estem fent les coses bé. Vegem primer què diuen els paràgrafs 137 i 138 de l’encíclica:
ResponEliminaEl fecund intercanvi
137. La ayuda mutua entre países en realidad termina beneficiando a todos. Un país que progresa desde su original sustrato cultural es un tesoro para toda la humanidad. Necesitamos desarrollar esta consciencia de que hoy o nos salvamos todos o no se salva. nadie. La pobreza, la decadencia, los sufrimientos de un lugar de la tierra son un silencioso caldo de cultivo de problemas que finalmente afectarán a todo el planeta...
138. ...Necesitamos que un ordenamiento mundial jurídico, político y económico “incremente y oriente la colaboración internacional hacia el desarrollo solidario de todos los pueblos”. Esto finalmente beneficiará a todo el planeta, porque “la ayuda al desarrollo de los países pobres” implica “creación de riqueza para todos”…
El cas és que sembla que l’estratègia dels països rics deixa sense vacuna els pobres, com diu la notícia que comente, ja que han adquirit la gran majoria de les dosis disponibles només per a una part de la població mundial i, a més, les productores de les vacunes han preferit assegurar-se els clients que els podran pagar amb majors garanties. Mentrestant, nou de cada deu persones en els països en vies de desenvolupament no podran accedir a cap dosi. Constantment ens bombardegen amb publicitat sobre ONGs que demanen ajuda per a vacunar els xiquets dels països més pobres, i està molt bé, però tot això de les vacunacions hauria de ser un problema a resoldre per una encara inexistent autoritat mundial real, com diu l’encíclica (138). En el cas concret de la COVID-19, no està de més recordar que es tracta d’una PANDÈMIA, cosa que significa que ENS AFECTA A TOTS, per tant les solucions “locals” no poden ser solucions definitives, llevat que vulguem crear nous guetos de gent o països vacunats (immunes) i gent no vacunada a qui impedim l’accés a la nostra bombolla de benestar una vegada més amb una excusa més.
Si voleu llegir la notícia completa, ací teniu l’enllaç:
https://www.ara.cat/internacional/coronavirus-covid-19-vacuna-paisos-rics-pobres_0_2579142219.html