CAPÍTOL 5. La mejor política
FRATELLI TUTTI
“Populisme” o “populista”, paraules que envaeixen els titulars noticiosos o els diàlegs en la vida quotidiana, estan dividint la societat al classificar a les persones o col·lectius en només dos bàndols el “populista” o el “no populista”, segons el que s'opine, es desacredita o s'enalteix. Explica el Papa que es pot estar perdent la paraula “democràcia”.
A més, la propaganda política, els mitjans i els constructors d'opinió pública, persisteixen en fomentar una cultura individualista i ingènua davant els interessos econòmics desenfrenats i l’organització de les societats al servei dels qui tenen massa poder, deriven en la concupiscència”: la inclinació de l'ésser humà a tancar-se en la immanència del seu propi jo, del seu grup, dels seus interessos mesquins. Aqueixa concupiscència no és un defecte d'aquesta època. Va existir des que l'home és home i simplement es transforma, adquireix diverses modalitats en cada segle, i finalment utilitza els instruments que el moment històric posa a la seua disposició. Però és possible dominar-la amb l'ajuda de Déu.
Per al Papa Francesc, el segle XXI és un escenari d'un “afebliment de poder dels Estats nacionals, sobretot perquè la dimensió econòmic-financera, de característiques transnacionals, tendeix a predominar sobre la política” (172). En aquest context, es torna indispensable la maduració d'institucions internacionals més fortes i eficaçment organitzades. La gestació d’organitzacions mundials més eficaces, assegurarien el bé comú mundial, l’eradicació de la fam i la misèria, i la defensa certa dels drets humans fonamentals.
Sa Santedat anomena el model neoliberal que té visions que ignoren l'abús de poders i “imaginen un món que respon a un determinat ordre que per sí sol podria assegurar el futur i la solució de tots els problemes” (167). El mercat només no ho resol tot, i “fins i tot que una altra vegada ens vulguen fer creure aquest dogma de fe neoliberal”. Per al Papa es tracta d'un pensament pobre, repetitiu que proposa sempre les mateixes receptes enfront de qualsevol desafiament que es presente”. Posant en context la situació actual respecte a la pandèmia, diu que “les receptes dogmàtiques de les teories econòmiques imperants van mostrar no ser infal·libles. La fragilitat dels sistemes mundials davant les pandèmies ha evidenciat que no tot es resol amb la llibertat de mercat”, s'ha de “rehabilitar una sana política que no estiga sotmesa al dictat de les finances. Hem de tornar a portar la dignitat humana al centre i que sobre aquest pilar es construïsquen les estructures socials alternatives que necessitem”
1. Dues perilloses ideologies que amenacen la política hui:
a. Populismes
b. Liberalismes
2. Diferencia “popular” de “populismes”, i explica els valors i els límits de les visions liberals.
a. Popular: “És molt difícil projectar alguna cosa gran a llarg termini si no s'aconsegueix que això es convertisca en un somni col·lectiu” (157)
b. Populisme: consisteix a “captivar amb la intenció d’instrumentalitzar políticament la cultura del poble, amb qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seua perpetuació en el poder” (159)
c. Individualisme liberal: “La societat és considerada una mera suma d'interessos que coexisteixen” acusant de populistes “a tots els que defensen els drets dels més febles de la societat”
d. No hi ha vida privada sense ordre públic (164)
e. La concupiscència (166-167)
f. Dogma de fe Neoliberal (168)
g. Cal pensar en la participació social, política i econòmica (169)
3. Poder Internacional.
a. Són necessàries “organitzacions mundials més eficaces” (172-173)
b. Són necessàries les organitzacions de la societat civil (174)
4. Caritat social i política.
a. La Política que es necessita (178-179)
b. L'amor no sols s'expressa en relacions íntimes i pròximes (181)
c. Caritat social (182)
d. Amor elícit i amor imperat (186)
e. Nucli del vertader esperit de Política (187)
f. Amor capaç d'assumir tota diferència (191)
g. El més xicotets, els més febles (194-195)
"La concupiscència del Mercat". (Númros 166 i següents)
ResponEliminaAcostumats a considerar només lla Concupincència (desig ardent, delejar) de la carne, de los ojos" crida l'atenció el concepte de la concupincència del mercat: inclinació del seu humà a tancar-se en la seua immanència, en el seu grup, aillar-se....amb conseqüències nefastes per a la humanitat.
Aquesta concupìscència del mercat (neoliberal) ho vol abastar tot, i junt al dogma de fe neoliberal (168) és font de violències estructurals i de desigualtat social.
És una nova mostra del tarannà (talante") de la concepció de la moral social a qu'e ens té acostumats el Papa Francesc. Fins a quin punt nosaltres ens identifiquem o no amb aquests conceptes morals?
Efectivament, també em va cridar l'atenció l'ús d'aquest concepte que tradicionalment tenia unes altres connotacions. En tota l'encíclica s'està qüestionant el malèvol liberalisme que castiga sempre les classes populars i els més febles i desvalguts. Actualment, en l'espectre polític espanyol tenim més d'un partit que s'autodefineix com a liberal, i no cal dir els que encara estan més a la dreta, intolerants amb la diversitat i amb propostes totalitàries. Els cristians no podem/deguem contemporitzar amb cap proposta partidista que no respecte els valors i principis evangèlics que està proposant-nos el Papa. Ho tenim difícil, però hem de donar suport a les propostes, vinguen d'on vinguen, que siguen inclusives, respecten la diversitat d'opinions, cultures i contemplen benestar i estabilitat per a tothom.
EliminaMireu que encara que en tota l'encíclica s'aborden qüestions socials, econòmiques i polítiques, aquest capítol el dedica íntegrament a la política. I dic això perquè massa sovint escoltem comentaris que la desacrediten, que la tracten pejorativament. Qui fa això està abocat al populisme del totalitarisme (no cal que fem política perquè algú la farà per nosaltres). Ara bé, el Papa Francesc deixa ben clar al primer paràgraf del capítol que, desgraciadament, massa sovint, la política avui assumeix formes que dificulten la marxa cap a un futur millor per al món. Els cristians hem de lluitar perquè això no passe, hem de calmar la crispació i evitar la confrontació fratricida que ens divideix en blocs (amb una guerra civil ja en tenim més que suficient).
Proverbi massai:
ResponElimina"La terra no és una herència dels nostres avantpassats, sinó un préstec per als nostres descendents,"
Si algú ajuda a un ancià a creuar un riu aixo es caritat, el polític li construeix un pont i això també es caritat (186)
ResponEliminaComente número 175: El principi de subsidiarietat
ResponEliminaElPapa perla del principi de subsidiarietat aplicat a la comunitat internacional: no cal que l'estat (i podem afegir: l'Església, Jerarquia, Pastors...)ho faça tot. Cal garantir la participació i l'acció de les comunitats (o grups socials, locals,..) més reduïdes, de menor categoria que completen l'acció de l'estat: Tot allò que puga fer un col·lectiu o grup menor, no cal que ho faça un col·lectiu superior, major, o amb més "jerarquia".
Com podem aplicar aquest principi a les nostres realitats parroquials? Esperem sempre que ens manen el que podem i tenir el deure de fer des de la nostra realitat de Poble de Déu amb capacitat de decisió i d'acció?.
Crec que al llarg de tota l'encíclica el Papa es mou entre dos paràmetres que valora negativament. Per una banda l'intervencionisme excessiu de l'estat, administracions, etc. més propi de règims totalitaris (dictadures) i el liberalisme que minimitza l'actuació de l'estat, "cadascú que s'apanye i a robar el que es puga" per utilitzar una frase feta, encara que grollera. Ha d'haver iniciativa per part de la ciutadania, amb tota la llibertat, ara bé, dintre d'un marc legal que tots hem decidit i pactat. L'administració ha de vetllar sempre pels qui poden quedar al marge per raons econòmiques, socials o culturals. I és en aquests casos que ha d'intervenir fent discriminació positiva.
EliminaPel que fa a l'Església, s'hauria d'aplicar la mateixa regla. No perquè la nostra institució eclesial s'haja de regir pels valors que s'han conquerit a nivell de ciutadania, sinó perquè forma part del nostre ADN de cristians. L'acollida, l'escolta, el diàleg, la proposta, la reflexió conjunta, etc són pràctiques evangèliques que s'han de fer realitat en les nostre comunitats si volem anomenar-les cristianes. L'autoritat sense diàleg és purament autoritarisme perquè no respecta la consciència, la llibertat i la dignitat humana.
Per altra banda, aquesta és la clau de volta que a mantenir la comunió entre tots nosaltres i així poder ser testimonis de la presència salvadora de Crist en el nostre món.
FRATELLI TUTTI I PERE CASALDÂLIGA
ResponEliminaLlegint els darrers números de l'encíclica que parlen de la caritat social i política, de l'amor o caritat política, de l'activitat i els desvetllaments de l'amor, de la preferència pels últims, de la globalització dels drets humans més bàsics, de parlar de fecunditat més que d'èxits.....em ve al cap la memòria del Pere Casaldàliga.
Que són si no les grans línies del seu pensament i de les seues actuacions, de tot allò que ell va anomenar "Les causes de la meua vida"?.
Mireu unes quantes d'aquestes línies que desprès es recolliren en diversos escrits i publicacions:
A l'aguait del Regne; La vida que ha donat sentit al meu credo; El poble de Déu, sagrament de salvació; La causa de l'home nou; La mort que dóna sentit al meu credo; En rebel sinceritat; Combat i Profecia.
Crec que és una persona que amb el conjunt de la SEUA VIDA I OBRA es pot considerar com un precedent de la encíclica del Papa Francesc.
"Mientras vemos que todo tipo de intolerancias fundamentalistas daña las relaciones entre personas, grupos y pueblos, vivamos y enseñemos nosotros el valor del respeto, el amor capaz de asumir toda diferencia, la prioridad de la dignidad de todo ser humano sobre cualesquiera fuesen sus ideas, sentimientos, prácticas y aun sus pecados. Mientras en la sociedad actual proliferan los fanatismos, las lógicas cerradas y la fragmentación social y cultural, un buen político da el primer paso para que resuenen las distintas voces. Es cierto que las diferencias generan conflictos, pero la uniformidad genera asfixia y hace que nos fagocitemos culturalmente. No nos resignemos a vivir encerrados en un fragmento de realidad".
ResponEliminaHem d'estar atents als fonamentalismes i fanatismes encoberts amb pell cristiana, aquests són els que més prompte ens poden seduir. Mai podem utilitzar la nostra paraula per a trencar la societat, i per extensió, els col·lectius on ens movem habitualment, la comunitat cristiana inclosa. Els nostres arguments han de ser racionals, tot i tenint en compte que no tots tenen les nostres creences, mai hem d'insultar, desqualificar, deteriorar la fama dels altres. I per supost, el nostre testimoni ha de ser el garant de les nostres propostes.