CAPÍTOL 7. Caminos de reencuentro

  FRATELLI TUTTI


CAMINS DE REENCONTRE
Preparat per Nelo Traver

Aquest capítol ens proposa reflexionar sobre una necessitat peremptòria de la humanitat:  la construcció de la pau permanent, perquè, tot i que els conflictes bèl·lics sembla que s'hagen atenuat, encara hi ha moltes situacions on la vertadera pau és absent. Calen artesans disposats a estanyar ferides per recomençar des de la veritat (225-226). Al llarg del capítol, el Papa Francesc assenyalarà unes possibles claus per a fer realitat eixe món de pau que ha de ser el lloc on germine una nova humanitat oberta a la construcció del Regne de Déu. Per això, proposarà com i amb qui s'ha de construir la pau, quin ha de ser el sentit del perdó i com tindre present la memòria per assumir el passat i poder superar-lo. També planteja qüestions polèmiques com ara les lluites legítimes, la injustícia de la guerra o la persistència de la sagnant pena de mort.

Algunes idees tretes del capítol ens poden ajudar a entendre el seu esquema:

RECOMENÇAR DES DE LA VERITAT (226-227)

Tornar a començar no és tornar enrere sinó construir noves relacions basades en el cultiu de la memòria penitencial, capaç d'assumir el passat per alliberar el futur de les insatisfaccions, confusions o projeccions.

La veritat és companya inseparable de la justícia i la misericòrdia (227) i no ha de portar a la revenja sinó a la reconciliació i al vertader perdó.

L'ARQUITECTURA I L'ARTESANIA DE LA PAU (228-232)

El camí cap a una millor convivència implica sempre reconèixer la possibilitat que l’altre aporte una perspectiva legítima, al menys en part (228).

Tal com ensenyaren els Bisbes de Sudàfrica, la vertadera reconciliació s’assoleix de manera proactiva, “formant una nova societat basada en el servei als altres, més que no en el desig de dominar”. (229).

Hi ha una “arquitectura” de la pau, on intervenen les diferents institucions de la societat, cadascuna des de la seua competència, però hi ha també una “artesania” de la pau que ens involucra a tots (231).

Sobretot amb els darrers (233-235)

Sovint s’ha ofés els darrers de la societat amb generalitzacions injustes. Si de vegades els més pobres i els descartats reaccionen amb actituds que semblen antisocials, és important entendre que moltes vegades aquestes reaccions tenen relació amb una història de menyspreu i de manca d’inclusió social... L'opció pels pobres ens ha de conduir a l’amistat amb els pobres (234).

EL VALOR I EL SENTIT DEL PERDÓ (236)

El conflicte inevitable (237-240)

Jesucrist mai no va fomentar la violència o la intolerància. Ell mateix condemnava obertament l’ús de la força per a imposar-se als altres: “Sabeu que els caps de les nacions les sotmeten i els poderosos les dominen, entre vosaltres no ha de ser així” (Mt 20,25-26) (238).

Tanmateix, quan reflexionem sobre el perdó, la pau i la concòrdia social, ens trobem amb una expressió que ens sorprèn: “No penseu que he vingut a dur la pau a la terra. No he vingut a dur la pau, sinó l’espasa...” Situant-la en el context apropiat, està clar que parla de la fidelitat a la pròpia opció, encara que això implique contrarietats i els sers estimats s’hi oposen a aquesta opció (240).

Les lluites legítimes i el perdó (241-243)

Certament “no és tasca fàcil superar l’amarg llegat d’injustícies, hostilitat i desconfiança que deixà el conflicte. Això només es pot aconseguir si es venç el mal amb el bé (cf Rom 12,21) i mitjançant el cultiu de les virtuts que afavoreixen la reconciliació, la solidaritat i la pau” (243).

La vertadera superació (244-245)

“Un principi que és indispensable per a construir l’amistat social: la unitat és superior  al conflicte... No és apostar per un sincretisme ni per l’absorció de l’un per l’altre, sinó per la resolució en un pla superior que conserva en sí les virtualitats valuoses de les polaritats en pugna (Evangelii gaudium) (245).

LA MEMÒRIA (246-249)

A qui ha sofert molt de manera injusta i cruel, no se l’ha d’exigir una espècie de “perdó social”. La reconciliació és un fet personal, i ningú pot imposar-la al conjunt d’una societat, encara que ha de promoure-la (246).

La Shoah (Holocaust jueu) no ha de ser oblidada. És el “símbol de fins on pot aplegar la maldat de l’home quan, alimentat per falses ideologies, s’oblida de la dignitat fonamental de la persona, que mereix respecte absolut independentment del poble al que pertanya o la religió que professe” (Discurs de benvinguda a Tel Aviv) (247). No es poden oblidar els bombardejos atòmics a Hiroshima i Nagasaki (248).

I afegiríem, tampoc es poden oblidar les massacres de Srebrenica, les matances de Ruanda i les guerres sagnants del Iemen, Sudan i Síria, que tant de mal lateral han causat i causen encara, per citar només alguns casos que podem recordar.

Hui és fàcil caure en la temptació de passar la pàgina amb l’argument que ja fa molt de temps que va ocórrer i que cal mirar cap endavant. No, per Déu! Mai no s’avança sense memòria, no s’evoluciona sense una memòria íntegra i lluminosa (249).

Perdó sense oblits (250-254)

El perdó no implica oblit (250). Els qui perdonen de veritat no obliden, però renuncien a ser posseïts per la mateixa força destructiva que els ha perjudicat. Trenquen el cercle viciós, frenen l’avanç de les forces de destrucció... Perquè la revenja mai assacia vertaderament la insatisfacció de les víctimes. La revenja no resol res (251).

LA GUERRA I LA PENA DE MORT (255)

La injustícia de la guerra (256-262)

La guerra és la negació de tots els drets i una agressió a l’ambient (257).

Fàcilment s’opta per la guerra darrere de tota mena d’excuses suposadament humanitàries, defensives o preventives, fins i tot mitjançant la manipulació de la informació. Però és cert que “mai la humanitat ha tingut tant de poder sobre ells mateixa i no hi ha garanties que l’haja d’utilitzar bé” (258).

Tota guerra deixa el món pitjor de com se l’havia trobat. La guerra és un fracàs de la política i de la humanitat, una claudicació vergonyosa, una derrota davant les forces del mal (261).

La pena de mort (263-270)

Avui diem amb claredat que “la pena de mort és inadmissible” i l’Església es compromet amb determinació per tal de proposar que siga abolida en tot el món (263).

Tots els cristians i els homes de bona voluntat estan cridats a lluitar no només per l’abolició de la pena de mort, legal o il·legal que siga, i en totes les seues formes, sinó també amb la finalitat de millorar les condicions de les presons, en el respecte de la dignitat humana de les persones privades de llibertat... La cadena perpètua és una pena de mort oculta (268).


Comentaris

  1. Glossa a una pregària del Papa..

    Més que un comentari al llarg capítol VII Camins de Retrobada, que tan dens ens resulta voldria glossar una pregària que va fer al Papa Francesc l'any 2014 a Jordània i que apareix íntegra al número 254 del capítol VII.( Entre parèntesi la glossa)

    Diu el Papa: Demane a Déu que prepare els cors (les persones)per a l'encontre (amistat social)

    amb les diferències (amb els altres ens interroguen sempre), amb misericòrdia que cura (bon

    samarità) les ferides, incomprensions (les deficiències humanes); que ens done la gràcia (do

    gratis de Déu) d'enviar-nos pels camins (itineraris personals de vida) amb mansuetud (humils,

    tocant de peus a terra); pels camins (les nostres vides) amb busca de pau (absència de tota

    maldat).

    ResponElimina
  2. 243 ... «quien cultiva la bondad en su interior recibe a cambio una conciencia tranquila, una alegría profunda aun en medio de las dificultades y de las incomprensiones. Incluso ante las ofensas recibidas, la bondad no es debilidad, sino auténtica fuerza, capaz de renunciar a la venganza»[226]. Es necesario reconocer en la propia vida que «también ese duro juicio que albergo en mi corazón contra mi hermano o mi hermana, esa herida no curada, ese mal no perdonado, ese rencor que sólo me hará daño, es un pedazo de guerra que llevo dentro, es un fuego en el corazón, que hay que apagar para que no se convierta en un incendio»
    Aquest paràgraf m'ha interpelat personalment. Què he de fer amb les persones que m'han fet mal, m'han ofés, m'han difamat, m'han acusat? És possible el perdó i la reconciliació? Ací tenim la resposta. Crec que no és fàcil.

    ResponElimina
  3. Arran d'alguns assassinats perpetrats per l'extrema dreta hem escoltat el crit de "ni oblit ni perdó" per part dels defensors de les víctimes. La posició dels cristians no pot ser aquesta, oblit mai, però perdó sempre, per molt difícil que ens semble. Així ho proposa l'encíclica:
    Pero no es posible decretar una “reconciliación general”, pretendiendo cerrar por decreto las heridas o cubrir las injusticias con un manto de olvido. ¿Quién se puede arrogar el derecho de perdonar en nombre de los demás? Es conmovedor ver la capacidad de perdón de algunas personas que han sabido ir más allá del daño sufrido, pero también es humano comprender a quienes no pueden hacerlo. En todo caso, lo que jamás se debe proponer es el olvido.

    ResponElimina
  4. Fa uns quants anys que està en vigor la llei de memòria històrica que pretén, entre moltes altres coses, tancar les ferides produïdes als represaliats per part dels colpistes vencedors. No es tracta d'entrar en judicis personals sobre legitimitats o culpabilitats, el fet és que perquè puga haver reconciliació i perdó no pot haver-hi oblit i reconeixement mutu de les víctimes dels dos bàndols.
    Doncs bé, durant la tramitació de la llei, i encara ara, hi ha grups polítics que com expressa el 249 de l'encíclica manifesten aquesta actitud:
    Es fácil hoy caer en la tentación de dar vuelta a la página diciendo que ya hace mucho tiempo que sucedió y que hay que mirar hacia adelante.
    Aquesta és la resposta del Papa:
    ¡No, por Dios! Nunca se avanza sin memoria, no se evoluciona sin una memoria íntegra y luminosa. Necesitamos mantener «viva la llama de la conciencia colectiva, testificando a las generaciones venideras el horror de lo que sucedió» que «despierta y preserva de esta manera el recuerdo de las víctimas, para que la conciencia humana se fortalezca cada vez más contra todo deseo de dominación y destrucción»[234]. Lo necesitan las mismas víctimas —personas, grupos sociales o naciones— para no ceder a la lógica que lleva a justificar las represalias y cualquier tipo de violencia en nombre del enorme mal que han sufrido. Por esto, no me refiero sólo a la memoria de los horrores, sino también al recuerdo de quienes, en medio de un contexto envenenado y corrupto fueron capaces de recuperar la dignidad y con pequeños o grandes gestos optaron por la solidaridad, el perdón, la fraternidad. Es muy sano hacer memoria del bien.

    ResponElimina
  5. Nelo Traver12/1/21 17:09

    A la vista dels comentaris que heu fet, tant Llorenç com Vicent, no puc estar més d’acord. Per una banda, és aclaparadora la densitat d’idees i la importància que tenen per definir el tema d’aquest capítol “Camins de reencontre”. Què cal fer per reconstruir els ponts trencats per l’esdevenir del temps, per tots els desencontres que ens duu la vida, sobretot a nivell de en la societat, però també a nivell personal. En la preparació del capítol m’he limitat a seleccionar alguns números, no perquè siguen més importants, sinó per facilitar una primera lectura del text, sense perdre el fil global del capítol. Com ja s’ha reiterat, l’encíclica dona per a molt més que una primera lectura tot i que fem l’esforç de compartir-ne els comentaris.
    Volia comentar més detalladament el tema de la pau i la justícia, lligat també amb el perdó i l’oblit que s’ha comentat també.
    És clar que la pau és una condició bàsica per a construir un món nou, una nova humanitat, un món basat en la justícia i que tinga entre les seues característiques la disposició al perdó, sense oblidar, perquè oblidar pot fer la impressió que no se li dona importància al dolor causat. Hi ha un text de Sant Pau que no he pogut citar exactament però el recorde de memòria i no és complet i diu alguna cosa com que “la justícia és fruit de l’obra dels hòmens de pau...”, en fi no és així, però diu alguna cosa de semblant. Per fer una cita un poc més exacta, també Pau, a la carta als Efesis, diu: “Així ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n’ha creat un de sol, la nova humanitat.”
    El perdó és necessari, perquè l’alternativa és la insatisfacció permanent i el recurs a la venjança que, com diu el Papa Francesc, no resol res (251).
    Però el perdó demana també, quan és el cas, la satisfacció de la justícia honestament administrada, per això potser caldria demanar justícia a més de no oblit. Resumint, difícilment es pot tindre pau si no hi ha perdó, però és difícil trobar perdó si no hi ha justícia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest capítol em trobe en alguns punts que em criden l’atenció sobre el que ha dit Nelo i Vicent
      CAMINOS DE REENCUENTRO
      RECOMENZAR DESDE LA VERDAD
      Pense que eixos dos apunts de Nelo seria lo pedagògic si podem utilitzar aquesta paraula: 1 tornar a començar... i 2 la veritat, justícia i misericòrdia fusionades. No obstant veig que quan l’home , el xiquet..., és més innocent (net de pecats) es podem fer eixos pactes. Quan l’home està més tacat és més difícil i fins i tot improbable. En l’escola veiem que si dos rinyen els fas que cadascú diga la seua veritat i logres, si hi ha innocència que tornen a recomençar. Veuen la versió de cadascú, intentes que cadascú es pose en el lloc de l’altre i que tinga una òptica més justa més aproximada, real i justa del conflicte i acaben perdonant-se i tenint eixa misericòrdia.
      Quan s’ha embrutat o corromput per interessos,egos unflats, desitjos..., és molt improbable que es situe en el lloc de l’altre. L’altre acaba essent un mig per als seus propòsits. I en aquestes ocasions deu haver, deu existir una justícia humana , apart de la divina, que naturalment està. Encara que molta gent gent no la veixga. Com deu se ser eixa justícia humana?? aaaah!! Pense que deuria seria, honesta, sincera, mediadora de la pau.
      LA ARQUITECTURA Y LA ARTESANIA DE LA PAZ
      En la mateixa línia veem:
      Reconèixer la possibilitat de la perspectiva legítima de l’altre (qüestionable )
      El Bisbes Africans diuen: una societat basada en el servei als altres, més que en un desig de dominar (qüestionable)
      L’opció dels pobres ens ha de dur a l’amistat amb el pobres.
      No a descartar-los si reaccionen antisocialment. Lògicament eixes reaccions són degudes a una falta d’inclusió social. No són correctes eixes reaccions malgrat que la majoria de vegades són reaccions a accions de menyspreu, manipulació i provocació. I que solament ho sentent ells ; però ho veuen tots. I eixos testics de la provocació deurien evitar la hipocresia i fer valdre els drets dels pobres. La hipocresia també és una lacra social. Quants callem i no ens menegem inclús fent-se visibles eixes manipulacions. Estan essent els testics més covards inclús que el propi manipulador. Quan callem veent una injustícia col·laborem en eixa injustícia. Si calculem massa les represàlies, i conseqüències del nostre obrar, perdem valor. Si una persona, poble, país, societat es deixa acoquinar pels poderosos. Al final no hi ha noció del bé i del mal. De lo just i injust, de la veritat i de la mentida. Si al final tots juguem a ser polítics de la conveniència, no diguem mai la veritat “als meus” si estan fent-ho mal. Al contrari els defensem i justifiquem i acabem confundint a les persones que no veuen referents de la veritat i de la honestedat. És més, inclús en àmbits tan simples com els esportius: no reconeguem justament que els adversaris (mala , la paraula utilitzada) ho han fet millor, han actuat amb més esforç i s’ho han mereixgut. No reconeguem el valor de l’altre, volem guanyar siga com siga.

      Elimina
    2. EL VALOR Y EL SENTIDO DEL PERDÓN
      Jesucrist mai va fomentar la violència o la intolerància. Condemnava obertament l’ús de la força per imposar-se als altres. Jesucrist al meu entendre era intransigent i suau. Un principi bo és el de la “suau intransigència”.
      La millor manera d’imposar normes de conducta als demés i d’evitar les seues faltes de disciplina, és una intransigència absoluta, sense concessions de cap manera; però suau sempre. Mai faltava a la justícia, honestitat, a la veritat. Era com a fill de Déu un referent.
      No penseu que he vingut a dur la pau a la terra
      Eixa opció de fidelitat a la veritat, podria implicar malestar, contrariar-se amb la família. Si aquesta s’oposa a que u siga fidel a la veritat. Aleshores és més poderós continuar en la línia de la veritat que deixar-se convèncer , que claudicar, que ocultar ...

      Las luchas legítimes y el perdón
      Certament no és tasca fàcil superar l’amarg llegat de d’injustícies, hostilitat i desconfiança. Com diu també Vicent de difamació, acusació per una mala interpretació o perquè senzillament han volgut fer-te mal. Solament amb la bondat interior obtenim una consciència tranquil.la , una alegria profunda inclús amb les dificultats i incomprensions. Evidentment eixa força ens la dona Déu.
      La vertadera superació és la unitat. Que sempre que apostem per un projecte comú apuntem més alt que els nostres interessos particulars, i on la compressió i el compromís mutu es transformen a millor.
      LA MEMORIA
      Perdón sin olvidos.
      Molt d’acord en tots els punts destacats. I efectivament com digueu el perdó no implica oblits.
      LA GUERRA Y LA PENA DE MUERTE
      La injustícia de la guerra
      La pena de muerte
      També molt d’acord amb tots els punts destacats. I em quede amb la idea de que la guerra és el fracàs de la política, de la humanitat i una claudicació a les forces del mal.
      I respecte a la pena de mort que tots els cristians i homes de bona voluntat estan cridats a lluitar no només per l’abolició de la pena de mort ... sinó també per millorar la dignitat humana.


      Elimina
  6. Faig la meua aportació en continuïtat amb les vostres intervencions. En aquest capítol tot gira al voltant de la paraula REENCONTRE que no significa tornar a un moment anterior sinó fer una memòria penitencial, mai oblit del passat, per aconseguir mirar el futur sense càrregues.

    Molt important aprofundir amb l’expressió MEMÒRIA PENITENCIAL. L’estima a tothom passa pel perdó però el perdó a l’opressor no significa ni consentir i acceptar la seua injusta acció; pel contrari estimar-lo bé significa buscar les formes necessàries (mai des de la venjança i l’odi) per a que deixe d’oprimir i recupere la seua dignitat perduda. Recordem que no sols perd la dignitat la víctima sinó també aquell qui l’oprimeix en esdevenir maltractador.

    Aquest reencontre significa fer un PROCÉS DE PAU COM A COMPROMÍS CONSTANT EN EL TEMPS. És l’únic camí per a la vertadera reconciliació molt necessària en el nostre món, en el nostre Estat, en el nostre poble, en la nostra parròquia, en les nostres relacions personals. Existeix la tendència, com diu l’encíclica, a construir enemics, figures estereotipades que concentren allò negatiu, sembla que ens és necessari per ubicar-nos socialment i hi ha una gran inèrcia al respecte de simplificar i estigmatitzar com a recurs còmode per posar-nos per damunt dels altres en drets i consideració pública.

    Front a la creació de dicotomies rivals, el papa parla de l’ARQUITECTURA DE LA PAU com un compromís de tothom: de les distintes institucions i de la ciutadania. Per inserir-se en aquest cercle virtuós de la pau és necessari centrar la nostra actuació no en mi, els meus, la meua perspectiva sinó en l’altíssima dignitat de tot ésser humà.

    Finalment, les raons per a la pau han de ser més fortes que tot càlcul d’interessos particulars i de tota confiança en l’ús de les armes (Joan XVIII).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

AMORIS LAETITIA. Capítols II i III

Programació de la formació d'adults. Curs 2021-2022